Regeneració

A l'eixample hem vist com l'especulació incontrolada ha malmès l'espai urbà. Del projecte de Cerdà en van sobreviure les trces viaries, però ni la construcció va respectar les illes obertes, ni els interiors de illa es van convertir en espais públics com el pla pretenia. Un cop els barris han creat teixit associatiu i s'han organitzat les entitats, la pressió social ha fet que és tronés sobre les passes fetes i s'intenti, com es pot, tornar als principis que Cerdà havia projectat. Similar al cas del Walden7 a Sant Just; L'edifici, tenia el risc de declarar-se en ruïna; problemes de construcció, desprendiments de la façana, problemes econòmics, banca catalana arrossega l'empresa promotora del Walden a suspensió de pagaments... els pisos o valien un duro, ningú els volia. Van se els mateixos Waldenitas els qui van fer reflotar i rehabilitar l'edifici. Actualment, l'edifici està completament rehabilitat i el m2 molt ben cotitzat. Quan un edifici, barri, és capaç d'organitzar-se i decidir i influir sobre el lloc on viuen, és que aquella arquitectura o urbanisme és bo, ha funcionat. Per que ha conseguit que tingui personalitat. Com més diners o menys costi arreglar els desperfectes que s'hagin pogut ocasionar, durant el procés, més o menys bona serà.

la planta baixa

Bé, em sembla que l'actuació a la Gran via de l'Hospitalet no va agradar a ningú. Jo em dedicaré a refelxionar sobre les plantes baixes de tots els edificis. Existeix en el projecte la intenció de superposar diferents usos residencial, econòmic i serveis, i la creació de nous espais públics. El que em va sorprendre van ser la relació entre els edificis i l'espai públic. Les plantes baixes projectades desvinculades de l'espai públic, excessivament baixes i òbviament practicament desocupades. En els barris com l'eixample considerats exemplars des del punt de vista de la superposició d'usos, les plantes baixes son la vida del barri i les que s'apoderen controlen i protegeixen l'espai públic. Ja veurem com es consolida aquest espai amb el temps

Santsacionals

Sants, des de la meva experiència personal, el considero el barri amb un sentiment de pertinença més arrelat entre els veïns; Hi ha un teixit associatiu espectacular, la festa major és molt popular i local, a diferència de per exemple gràcia, molt més de cara als de fora, tenen consciència de barri i identitat pròpia. Entitats com els castellers de Sants, "els borinots", s'han convertit en l'emblema del barri en poc més de 15 anys. La meva colla, a Esplugues, amb pràcticament el mateix temps de vida de moment no els pot fer competència en castells ni volum de camises a la colla. S'emmarquen les dues colles en entorns sociològics molt diferents. Barri històric de la capital, ciutat perifèrica de creixement lligat a la immigració. De moment no descarreguem els castells que fa Sants, ni som tant admirats com ells, però la colla és un sentiment i quan després de espiar a l'assaig de Sants vaig empalmar amb el d'Esplugues, vaig adonar-me de com m'estimo la meva colla. Els Cargolins som aquests: http://vimeo.com/18272861 salut!

Fòrum

Al forum hem vist com una ciutat intenta integrar part dels seus equipaments (depuradora, incineradora, ...) dins el context urbà. A Sant Just, el poble va crèixer al costat d'una important cimentera, la Sanson. Al 1970 els terrenys son comprats per el Taller d'Arquitectura de Ricardo Bofill, que construeix el Walden-7. Paral·lelament, s'aprofiten gran part de les edificacions industrials existents; antigues oficines, magatzems, dipòsits, etc. i se'ls dóna un nou ús; Ludoteca infantil, centre cívic i habitatge particular de'n Ricardo Bofill, respectivament. En un procés contrari al del Forum, on el poble va integrar per a sí uns edificis industrials obsolets. Cronologia de la Sanson i el Walden-7: http://www.bcnsites.com/clients/walden7/presentacio/crono.htm video de l'antiga Sanson: http://www.santjust.com/arxiu/audio_videos/sanson.wmv

torre baró

Sant Just tiene un edificio muy particular, el “Walden-7”, proyecto de Ricardo Bofill construido entre 1970-75. Es un edifico de grandes dimensiones, 16 plantas y viven en él mas de mil personas, pero no era un edificio pensado para asumir la inmigración como si es el caso de Torre Baró; Bofill y su equipo pensaban en él como una ciudad en si misma un edifico capaz de contener todas las necesidades de los burgueses y artistas a los que estaba destinado en un inicio. Bofill conocía los problemas sociales que aparecían en barrios como Bellvitge, bloques que se trasforman en guetos, una de sus intenciones fue romper el sistema de bloques y torres de Le Corbusier. El proyecto era mucho más ambicioso de lo que al final se construyo, tuvo problemas constructivos graves y estuvo a punto de considerar-se en estado de ruina y derribarse, pero los mismos Waldenitas (así se auto apodan) hicieron resucitar el edificio. 1 de cada 10 habitantes de Sant Just vive en el Walden, todos nos hemos bañado en las piscinas que hay en la cubierta, hemos hecho fiestas y demás en el Walden, por lo que es un edificio querido por la gente del pueblo. Los vecinos de Sant Feliu o Sant Joan tienen varios apodos para él, el hormiguero, etc. pero os seria difícil encontrar alguien en Sant Just que no le tenga aprecio.

poble sec

Durante los años veinte del siglo pasado, mientras empezaba el crecimiento del barrio de Poble sec, Sant Just era un pueblo de veraneo de la burguesía Barcelonesa. La situación en el valle del Llobregat hace que la temperatura aquí sea, habitualmente, tres grados más fresca que en Barcelona. El arquitecto Salvador Alemany, principalmente, durante esa época, construyó diferentes torres i urbanizaciones dirigidas a este cliente. Una arquitectura a caballo entre el modernisme i el noucentisme, sobria pero austera, bautizadas habitualmente con nombres referidos a su fin; Bon recòrd, can salut o bon descans. En los pueblos vecinos, como Sant Joan Despí hay obras de Jujol como Can Negre i la Torre de la Creu, de la misma época.

collserola

Sant Just es una de la principales entradas al parque de Collserola por el centro hasta el valle suben y bajan todos los días cientos de ciclistas, paseantes y domingueros huyendo de los coches y el ruido, llegan de todos los pueblos que rodean la desembocadura del Llobregat. El parque de la plaza Mireia, apodado el “parque de los Teletubbies” por la similitud con can tinky-winky, es una de las puertas principales del parque. Des de allí andando no más de un cuarto de hora se llega a la carretera de las aguas, este camino resigue, manteniendo la misma cota, Collserola hasta llegar a Vallvidrera, un sitio ideal para ir a correr pasear al perro o dar una vuelta en bicicleta. El momento mágico se da al inicio cuando doblas la última ladera de la montaña de Sant Pere Mártir i de repente aparece ante tus ojos toda Barcelona, des de ese mirador, un día claro, se ve desde Castelledefels hasta Mataró.

montjuïc

Sant Just crece en una ladera de la montaña de Sant Pere Mártir, como en el caso de Montjuïc el límite entre la urbe i la montaña no esta bien resuelto; el desorden i la anarquía constructiva de los años 60, ha provocado el caos urbanístico en los barrios mas altos del pueblo. La montaña se colonizó a pesar de las pendientes, actualmente estaría prohibido por la normativa, lo que ha dado lugar a tipos arquitectónicos extremos i un desorden urbanístico difícil de reparar.

ciutat vella

Sant Just es, actualmente, un pueblo dormitorio; El lema actual del ayuntamiento es “Sant Just, poble i ciutat”. Creció a partir de principios de siglo XX cuando se convirtió en pueblo de vacaciones de los burgueses Barceloneses, actualmente se puede considerar como un barrio más de Barcelona, aunque con ayuntamiento propio. Hasta entonces el pueblo lo formaban diferentes masias esparcidas por el valle alrededor de un minúsculo centro histórico, actualmente el centro histórico es irreconocible –el PGM no considera de hecho ningún centro histórico en la área metropolitana que no sea el de BCN- las pocas trazas históricas que quedan en el pueblo son algunas antiguas masias. La más interesante Can Ginestar que se ha rehabilitado en la casa de cultura y se hizo hace unos años una ampliación –proyecto de Pepe LLinars- en forma de biblioteca municipal. En el centro urbano quedan 7 masias y 9 mas en el valle (que yo conozca), la gran mayoría habitadas por las familias históricas, algunas se han transformado en restaurantes, gimnasios, hípicas, etc. Para el pueblo es una prioridad conservar las pocas trazas de historia que conservamos, para no quedar del todo diluidos en el área metropolitana.