GRÀCIA

Del barri de Gràcia no puc dir res que no sigui bo. Segurament no puc ser objectiva ja que és el barri que més m'agrada de Barcelona. Sempre carregat de vida, amb aquest caràcter de poble que ja hem anat trobant a d'altres barris de Barcelona, on tothom es coneix.

El traçat de carrers et van conduïnt cap a les diferents places, totes elles força semblants però com molt bé ens va comentar l'Antoni Ramon batejades pels veïns del barri com "la dels nens, la de les terraces..."

És un barri amb bona comunicació amb la resta de la ciutat i amb equipaments públics suficients per abastir-lo. El comerç dóna cabuda a nous dissenyadors i gent emprenedora que obren les seves petites botigues amb il·lusió, esperant que tot i els temps que corren, els seus productes siguin ben rebuts, i així acostuma a ser.

SANTS

Sants em recorda al casc antic de Tarragona, és com un poble , té una marcada identitat degut als seus orígens històrics, amb els seus carrerons de cases no gaire altes, i comerços on tothom es coneix o gairebé.

En el cas de Sants va ser un poble independent de Barcelona fins al 1897, tot i així encara conserva les característiques de l'antic barri obrer, on edificis industrials s'han rehabilitat i converit en equipaments públics per al barri.

L'arteria principal d'aquest barri, el carrer de Sants, que uneix la plaça Espanya amb el municipi d'Hospitalet de Llobregat. És un dels eixos comercials amb més intensitat que conec, ple de botigues de tot tipus, bars, restaurants... en el cas de Tarragona podria ser comparable amb el carrer Unió des del punt de vista d'activitat que s'hi genera, compartint en aquest cas també protagonisme amb el pas de vehicles al llarg del carrer.

NO CAL TANT

Mentre la majoria d'edificis del 22@ competeixen per ser els més vistos, els més alts, els més innovadors, amb resultats des del meu punt de vista força dubtosos, trobem el museu Can Framis, on podem observar el pas dels anys de l'antiga fàbrica.

Amb el tractament donat a la superfície de la façana, no es pretèn maquillar la deteriorada pell que contenia l'edifici sinó tot al contrari, es mostra i posa de manifest la seva textura i característiques originàries.

La nova intervenció del museu es materialitza amb formigó, confonent-se amb el paviment i donant aquest caire gris i melancòl·lic que encara queda més contrastat amb l'enton pròxim de tecnologia, colors i fites arquitectòniques que es trepitgen entre elles.

Si les intervencions del 22@ pretenien ser una renovació urbana crec que ho ha aconseguit, però en referència al que s'ens va comentar jo no veig que s'hagi arribat a un equilibri entre renovar conservar i transformar.

QUÈ FEM AMB ELS RESIDUS?

Fins fa poc els residus que generàvem anaven a parar als abocadors on es formaven grans muntanyes que finalment s'incineraven per reduir volum i obtenir energia. Aquest fet, que produeix grans emissions nocives per l'atmòsfera així com la contaminació de l'aigua i el sòl, ha quedat minimitzat amb l'aparició dels Ecoparcs, ja que la quantitat de deixalles que van a parar als abocadors i les incineradores s'ha reduït notablement, permetent també recuperar materials com cartró, plàstic, ferralla... i generar compost i energia en forma de biogàs. Aquest fet, ha garantit la reducció de les instal·lacions destinades a abocadors i incineradores, que sempre ha estat una lluita ja que ningú vol tenir a prop de casa.

Em va semblar interesant la visita a l'Ecoparc, entre d'altres coses crec que va servir per concienciar a la gent de la importància del reciclatge en les nostres vides, i no només de reciclar sinó d'intentar generar menys residus.

BALADA DE MONTJUÏC

He arribat a l’alba per no trobar ningú.

Hi ha encara llums encesos als dipòsits de gas

i a les grues del port.

El mar enfronta la ciutat boirosa.

Tot és com sempre, penso: no calia venir.

Però el cert és que torno, m’agrada retrobar

aquest morro estripat per barrancs i pedreres,

promontori amb gangrena de cementiri al flanc.

No vol ser un parc d’estàtues fora del temps. Defensa

el seu passat de fars, afusellats, barraques.

L’exacta i empedrada memòria dels murs,

tots els senyals gravats en els troncs dels xiprers.

Quan de la passió només m’excita

sentir que l’he perdut,

Montjuïc dintre meu alça el perfil abrupte

on sempre reconec les meves ombres:

amors vençuts com restes de la torre del guaita,

i anys de la meva vida com bronze de canons

per fondre monuments a generals sinistres.

El ressò de l’oblit com el cop sord

dels cossos de les bèsties en caure pel canyet.

Records que tinc ocults com fa el fossat,

que guarda sota estores de roses i tulipes

les passes de les víctimes i les dels assassins.

Dins meu hi ha els arbres vells

i verds que embolcallaven

les fonts i xiringuitos, els balls de patacada.

Dins meu hi ha encara músiques de festes als afores,

la fosca dels meublés, els ulls dels anarquistes,

l’odi de la ciutat vers els murs militars.

Montjuïc és la culpa al mig de la ciutat.

Deixo la mà sobre un canó de bronze

mentre s’alça dins meu una muntanya muda

que té oculta la història de tots.

He arribat a l’alba per no trobar ningú:

només un canó fred que, si l’acaricio,

és talment un gos llop indiferent.

Joan Margarit

POBLE SEC, ABANS I ARA

El Poble Sec neix als peus de la muntanya de Montjuïc. Es comença a poblar a la segona meitat del SXIX, amb la voluntat de descongestionar la ciutat emmurallada, s'articula formant carrers amb molt pendent que et condueixen a Montjuïc. És considerat el primer Eixample, ja que és anterior al projecte de Cerdà. Les primeres parcel·lacions s'originen apartir de 1858, és llavors quan s'edifiquen les cases senzilles per obrers.

Degut a la seva proximitat amb el Raval, el límit del Paral·lel acollia l'ambient artístic més característic de la ciutat, prostíbuls, teartes que dotaven a la ciutat de gran vida artística i teatral. Avui en dia ja no és tant conegut des d'aquest punt de vista arístic i d'oci, ja que actualment tots els programes d'usos queden força diversificats per tota la ciutat . Actualment és per tant, un barri humil i privilegiat pel seu entorn més pròxim i per la combinació d'activitats de lleure i esportives que es poden desarrollar al llarg de tot el barri o a l'entorn pròxim, Montjuïc.

ARTESANIA DE CIUTAT VELLA

Dins la muralla s'oculta tota la història de la ciutat i és a partir d'on creix i s'articula la nova ciutat.

Jo sóc de Tarragona i em resulta molt difícil parlar de diferències entre aquests dos centres històrics, ja que en ambdós casos l'origen i l'evolució han seguit pràcticament el mateix curs.

Els estrets carrers que et van conduint a través d'aquesta ciutat antiga són plens d'encant. Les plantes baixes, amb pesades i grans portes de fusta sovint amaguen persones que treballen elaborant artesania única. És fàcil observar aquest detall ja que es produeix una relació molt directa entre el peató i el comerç de les plantes baixes. Aquesta relació es veu forçada per la secció dels carrers, degut a la poca amplada que presenten, dificultant doncs la connexió visual amb les plantes superiors.

Trobem edificis amb valuosos esgrafiats, que s'han anat restaurant per recuperar de la millor manera possible les condicions prèvies. A ciutat Vella hi ha 170 façanes catalogades amb esgrafiats i degut a que estan sotmeses a una degradació constant, necessiten d'aquest tipus d'intervencions que ajuden i eviten futurs problemes als edificis.

Poc a poc, es van recuperant i reconvertint aquestes ciutats velles que aguanten com poden el pas del temps.