El meu PREjudici...

Al centre de São Paulo, trobem el "Bairro da Luz", o només "Luz" pels "paulistas", on arriben els trens de tota la regió metropolitana, s'hi troben també estacions de metro al seu voltant, terminals d'autobusos i equipaments públics diversos. És un barri amb molta infra-estructura urbana i que está molt sub-utilitzat actualment; a més, hi ha el "problema" de la gent pobre que hi viu, les drogues i el comerç informal, que fan que la gent més rica tingui un gran prejudici d'aquesta àrea. Resultat, l'ajuntament, juntament amb empreses del sector immobiliari, va tirar endavant el plá "Nova Luz", que vol revitalitzar l'àrea, valorar els immobles i fomentar la reocupació de la regió (actualment, hi han molts edificis buits, sigui per especulació, sigui per falta d'ús) En principi, un programa de revitalització del centre és molt interessant, però aquest programa deixa clar que vol treure els probres del centre i posar-hi la classe mitjana i grans empreses. No hi ha cap previsió per habitatjes de protecció oficial o qualsevol plá de reubicació de la gent moguda de la regió. L'ajuntament ha dit que ha resolt el problema del crack (i d'altres drogues), però en realitat només els hi han mogut "una mica més cap allá" (lluny de la mirada dels rics...). El primer pas d'aquest plá és la construcció de la "Escola de Dança de São Paulo", davant la Sala São Paulo, projecte dels suïços J. Herzog i P.de Meuron, que creará el "centre cultural" més gran de l'Amèrica Llatina. Segurament, es millorará molt la qualitat de vida al centre i crec que calen accions de millora; però que la població pobre no sigui exclosa d'aquests plans... Quan vaig venir a Barcelona, pensava que el 22@ era un plan urbanístic que no s'importava amb la gent que vivía al Poble Nou, que tenía l'objectiu de "modernitzar" la regió i oblidar-se totalment de la memòria del barri (quasi com el Nova Luz). Aquest era la meva primera opinió del plá, quan veía aquells edificis d'oficines amb formes rares, plens de cristals i super alts, contrastant amb els magatzems industrials i casetes que marcaven l'història del Poblenou i regió. La visita que hem fet m'ha fet canviar d'opinió; tot i que mantenc la meva opinió sobre els edificis raros, el 22@ com a plan urbanístic té molts mèrits i sembla que están intentant corregir els fallos que han trobat (com la falta d'usos a planta baixa, per exemple...). Crec que encara no ha tingut éxit i no es veu gaire "vida" al carrer (inclús hi ha un "shock" quan s'entra al "casc antic" del poble nou; de cop, s'hi troba molta gent passejant, caminant...), però crec que s'ha de destacar que és un pla molt important, tenint-se en compte que intervenir en àrees amb grans magatzems i edificis industrials és un desafiament i encara no crec que hi hagin plans urbanístics exitosos de tot en aquest sentit.

Random spaces...

Integrar un barri tallat per una "Gran Via" es un desafiament per als arquitectes i urbanistes, sempre! El que s'ha fet a l'Hospitalet es un intent de promoure una milloria urbana i calentar el mercat immobiliari de la regió, però ha tingut alguns problemes greus. Els edificis disposats al voltant d'una gran plaça (que cubreix la gran via) d'una manera elíptica no promouen cap mena d'ús de l'espai públic. Els edificis es posen a la plaça de manera quasi aleatòria, sense definir els espais, sense proponer usos o funcions. Sembla amb algunes places modernistes brasileres que es van tornar "espai de ningú". Falten usos a les plantes baixes, valorar més els edificis institucionals (l'únic que es va veure, va estar amagat entre 2 edificis força més alts...), i donar un carácter a la plaça. A São Paulo van fer grans edificis d'oficines a la "Marginal Pinheiros", una gran avinguda que va just al costat del Rio Pinheiros, i comparteixen de molts problemes vistos a la gran via. Els edificis d'oficines no tenem una planta baixa pensada per la ciutat, cada edifici sembla ser pensat al seu solar només, com si no hi fós tota la resta de la ciutat; son totalment tancats i per tant, caminar pels carrers de la regió és una experiéncia un tant desagradable. No n'hi ha gent al carrer, les voreres son molt estretes i els cotxes passen "volant"...Tot i així, DIUEN que es super maco veure la regió per helicòpter i que és digne de fotos i postals (i així és com es projecta una ciutat per POSTALS!!).

Bo o Dolent?

Potser em falta coneixement d'aquest barri, un estudi amb més detalls, però la meva primera impressió del polígon visitat a Besòs va ser "és diferent dels altres polígons". Aixó no vol dir que és bo o dolent; vol dir que és diferent. Hi havíen botigues en plantes baixes, cosa que no es trobava facilment a Torre Baró, per exemple, i un intent de donar qualitat urbana als carrers i plaças. Anar a veure una casetes de 2 pisos just al costat de bloques enormes de 6 és algo que es pot discutir. Aquesta diversitat de tipologies dona una dinámica diferent al barri, es diferent dels "stamps", tots iguals, que solen fer els programes d'habitatges. Es pot discutir la diferència d'escala, d'alçada, però crec que s'ha fet un esforç per canviar una política que té una inèrcia massa forta (la de fer-ne mil.lions de bloques tots iguals, sense cap adequació al solar, lloc, orientació del Sud, etc.). I aixó ja em sembla algo de bo (tot i que sigui una varietat molt rígida...) A la zona Oest se São Paulo, es va promoure el projecte "Estrela Guia", on van construir edificis de 4 pisos i cases petites al mateix solar. Les cases es van fer per autoconstrucció, mentre una constructora es va responsabilitzar pels edificis. No és el que hauría de ser, però ja hem començat algun canvi...

Els poderosos Barris Obrers

La visita a Sants ens ha ensenyat una part de la catalunya obrera; una regió amb presència molt forta de la indústria i que ha tingut la seva història marcada pels molviments obrers i de veïns. Interessa molt el fet que l'ús del barri hagi canviat, però tot i així, no es denega les seves arrels sinó que les preserva com testimoni de la història, de diferents manifestacions i fins i tot batalles. La força del moviment obrer com s'ha vist a Sants, que segurament té molta influéncia al "no conformisme" de la seva població d'avui, permet que un grup (en principi sense cap poder de elecció) pugui enfrentar imposicions "d'amunt cap avall" per part del poder públic o de grans empreses. Aquest gran moviment també es veu a São Bernardo do Campo, una ciutat conurbada a São Paulo on hi són les principals indústries automovilístiques de Brasil (volkswagen, mercedes, toyota, chevrolet...) i que ha mogut la seva població operària cap a vagues i moviments per millories de les condicions de vida dels treballadors. Els operaris van aconseguir millorar molt les seves condicions feineres i fins avui es mouen més que la majoria dels obrers de São Paulo quan no estan satisfets amb alguna situació. Un dels líders operaris més notables i famosos d'aquest moviment és en Luis Inácio "Lula" da Silva, o només Lula, que tras moltes derrotes en les eleccions presidencials, va ser elegit president de la República de Brasil, en 2002. La visita als castells és algo que no es pot deixar de costat. Els castells són un mecanisme indiscutible de cohesió social, de inclusió, de apropar la gent, sense prejudicis; s'ha de confiar que tothom fará la seva feina ben feta per tenir el castell estable, maco. És una forma única de unir una població, que rics i pobres, grans i petits, vells i joves tinguin un mateix objectiu. Aixó, en una societat individualista, immediatisca i consumista com la que tenim, és molt valorós i no es pot perdre. Tot i que sigui un símbol de la cultura catalana, un motiu d'orgull, no exclouen els extranges, sinó que els hi inclouen, inviten a fer part d'aquest món "diferent". No wonder they are now aImmaterial patrimony of the humanity, by UNESCO.

Barris i Memòria

La memòria d'un barri sempre es queda. Sigui per una petita plaça, un carrer, una música o el barri mateix.. sempre hi ha algo que ens permet "anar a viure" a una altra època, abans dels dies d'avui. Barris com el Poble Sec són plens de sorpreses i caminar pels seus carrers es una experiència molt agradable; trobar una casa de Jujol quasi que amagada, o una església amb cicatrius de temps passats al mig d'aquests carrers tan estrets ens donen ànim per seguir caminant, tot buscant noves sorpreses o nous espais interessants. Això també es troba a un petit barri de São Paulo: el Glicério. Es un barri al centre de la ciutat més gran d'América Llatina, entremig de regions super denses i edificades, que té com a principal característica les casetes de dos pisos i l'intens ús dels seus carrers estrets. Es un gran canvi anar per un barri super edificat com Liberdade (el Barri Oriental), amb edificis alts, després passar pel Glicerio amb les seves casetes, i posteriorment seguir cap a Aclimação, un altre barri amb edificis alts. Avui té un gran problema urbanístic, un cop que han posat una gran avingunda elevada que talla el barri al mig i que ha degradat molt el seu ambient calm.

Un espai pot tenir vida?

Operacions de gran escala son molt comuns a ciutats com a Barcelona. Es veuen exemples de intervencions que van tenir molt èxit, com les exposicions universals de 1888 i 1929 i els jocs olímpics. L'ultima, del Forum, per altre banda, pot haver deixat de considerar alguns aspectes molt importants de diseny d'espais públics. Tot i que hi hagi hagut una gran inversió a la regió i que hi siguin obres de "superstar architects", (no només els edificis, sinó també parcs com el de FOA) aquesta regió sembla totalment oblidada per la població, sense ús o apropriació dels veïns. El fet que el pla inclou equipaments "polèmics" (com la incineradora o la depuradora) no sembla ser raó suficient per "matar" un espai tenint-se en compte que aquests equipaments només ocupen una part del pla. El gran tema potser és fer un projecte d'espai públic en l'escala apropiada per aquesta regió, un projecte en el que la població es apropiï i el faci servir. Els grans espais oberts del pla no ho són; no tenen cap mena de infra-estructura per l'usuari o tampoc inviten algu per passetgar dins l'àrea. Potser hi hagi més moviment a les regions properes a la Diagonal, però aixó sembla més una influéncia de la Avinguda que del pla mateix. Potser més conexions amb la platja, espais més acolledors i menys inhòspits ajudarien a donar vida al Forum. A l'altre banda de l'Atlàntic, a São Paulo, tenim l'Operació Urbana Águas Espraiadas, a la zona Sud de la ciutat. El pla es concentra a una avinguda (Av. Águas Espraiadas/Roberto Marinho) i consisteix en "reabilitar" la regió de l'Avinguda, tot creant-hi un parc linear, permetra més densitat constructiva i conectara la Marginal Pinheiros (una de les principals vies de la ciutat) a la Carretera de Imigrantes. Un pla totalment rodoviarista, amb un pressupost de més de 60 mil.lions d'euros només per un pont, desubicant més de 20 mil families (coincidentment totes pobres o de faveles), i on el "parc linear" es queda al mig de una super avinguda (60-70km/h) amb 3 o 4 carrils, com a mínim. L'ajuntament ven la imatge d'un parc verd, amb bicicletes, gent corrent..la realitat, però, "pot" ser altre. El cas de São Paulo es diferent de Barcelona però en tots dos casos es veuen 2 formes diferents en que el govern/promotor pot "matar" un espai públic (deliberadament o sense voler...); un espai que, en teoria, hauría de estar plé de vida sempre.

Pensament universal dels 70...

Sembla que les polítiques públiques d'habitatge dels anys 70 eren molt semblants a tot el món quan es compara Ciutat Meridiana/BCN i Cidade Tiradentes/SP (fins i tot els noms!). A finals dels anys 60, São Paulo tenia una gran quantitat d'imigrants d'altres parts del païs arribant i cap política d'habitatge realment eficient per suprimir la falta d'habitatges a la ciutat. Als anys 1970, amb el recolze del PNH (Plan Nacional d'habitatge), l'ajuntament va construir tot un barri, anomenat Cidade Tiradentes, amb milers i milers d'unitats residencials (com es veu a la foto al costat), en poquíssims anys. Aquest barri no va tenir cap mena de serveis públics o infra-estructura urbana; l'hi faltaven estudis seriosos de necessitats dels usuaris i no hi havia cap previsió d'usos diferents de vivendes. Pensaven que fer ciutat era fer vivendes i prou. No van fer gaires inversions al transport públic de la regió; tot i que la seva població va augmentar molt, el metro, que no hi arribava, va seguir sent construït al mateix ritme i la prioritat va ser donada a l'altre línea (Linea 2, nord-sud) que passa per una part més rica de la ciutat. El que va passar es que aquest es va tornar un barri sense conexió amb la ciutat, on els seus veïns tarden 3 o 4 hores per arrivar al centre (si....no es broma!!) i que tenia gran part de la seva població com a treballador de empreses al centre. El metro, L1 - vermell, només va arribar a la Zona Est el 1988, quan l'estació Corinthians-Itaquera es va acabar, però tot i així, es massa lluny d'aquesta població olvidada. A Barcelona, l'ajuntament va fer millores i inversions a Ciutat Meridiana que van arreglar moltes coses i començar un procés de conexió del barri amb la ciutat. La possibilitat d'accés ràpid al centre és un condicionant molt fort per la qualitat de vida que té la població d'un barri. La diversitat i possibilitat d'accés a diferents serveis (públics o no) també contribueix per millorar la vida d'una determinada població. Les inversions fetes fins ara per l'Ajuntament de Barcelona han millorat molt el barri, però encara es veuen els errors de la falta de criteri en el projecte urbà: les escales mecàniques, els grans murs, alguns espais sense ús definit... São Paulo encara no s'ha despertat per aquest problema. Sembla que l'atenció del poder públic es queda solament al centre o en àrees d'interés financer. El comerç que va aparèixer es una resposta de la própia població veïna a les seves demandes com a petits mercats i farmàcies, per exemple. La creació de subcentralitats es una solució molt interessant per aquest tema; una solució que dinamitza la ciutat, trenca el funcionament radial que té i reparteix els fluxes (de persones, diners, inversions..) amb més eqüilibri per la ciutat. És una solució que São Paulo já está intentant aplicar, però encara ho fa a regions amb més éxit financer ( Programa Nova Luz, Operação Urbana Água Espraiada, Op. Urb. Água Branca, etc.) i s'oblida de la regió que més necessita d'inversions.

Parcs urbans i urbanització

La visita a Collserola pot haver començat una discussió interessant: l'urbanització i el creixement urbà vs. el manteniment de la naturaleza. Com controlar un mercat immobiliari tan agressiu? São Paulo té un històric de concessions i de polítiques públiques que busquen afavorir els interessos de grans empreses d'aquest sector. És com diu el professor J.S. Whitaker, de la Universidade de São Paulo, "el mercat immobiliari en São Paulo és com un nen mimat que mai accepta un no a les seves exigències". La pressió imposada sobre algunes àrees verds es "normal",des del punt de vista del capitalisme, tenint-se en compte l'ànim de lucre que en porten. No es pot, però, cedir a la voluntat dels que només volen enriquir-se. A São Paulo tenim la Serra da Cantareira i el Parque Estadual da Serra da Cantareira al nord de la ciutat, una de les últimes àrees de Mata Atlántica que queden gaire bé intactes a l'estat de São Paulo. La pressió del mercat immobiliari al costat Sud de la Cantareira es molt fort i, a més d'aquesta pressió, hi han les urbanitzacions il.legals, sense regulamentacions o planetjament urbà. Algunes són de alt nivell, amb solars caríssims, i d'altres són només ocupacions irregulars de la gent pobre de la ciutat que no hi va trobar cap vivenda al centre a un preu accecible. Fins ara, l'ajuntament no ha pogut controlar aquests casos d'invasió, conseqüent del buidament del centre i de la migració de la població cap als afores de la ciutat. La protecció d'àrees com Collserola i la Serra da Cantareira són importantíssims pel manteniment de un mínim balanç entre ciutat i naturaleza. S'ha de pensar les polítiques públiques urbanes juntament amb el tema dels grans parcs urbans.

Montjuïc i el verd a les ciutats..

Aquest dimarts he aprés molt de la història de Montjuïc i de tota la seva importància a la formació de la ciutat de Barcelona. El que trobo més interessant, però, és l'esforç que fa la ciutat ara per reapropar-se i reintegrar-se amb ell després d'un llarg període de rebuig. Es veu que s'esta integrant una part de Montjuïc amb la ciutat, desde plaça Espanya o pel Funicular de Montjuïc que puja cap a la muntanya des de l'estació Paral.lel del metro. Tot i així, encara es nota que la ciutat ja havia donat l'esquena al mont i que el treball de reintegració recen ha començat. A São Paulo hi han 2 casos interessants i que tenen alguna similaritat amb la història de Montjuïc: El "Parque do Ibirapuera" i la "Cidade Universitária". El primer era un gran pantà al mig de la ciutat, sense ús i que, per motiu de les celebracions del quart centenari de la ciutat, es va convertir en el seu parc més famós. Un gran projecte de l'arquitecte Oscar Niemeyer, inaugurat oficialment a 1954, amb molts edificis expositius projectats per ell mateix, que va valoritzar molt l'àrea al voltant. L'altre era un gran depòsit d'escombraries al costat del Rio Pinheiros on, als anys 1960, el govern militar va decidir posar-hi les escoles de la Universidade de São Paulo (que abans estaven ubicades al centre de la ciutat). Llavors, es crea un campus universitari no gaire integrat amb la ciutat, tot seguint el pensament de ciutat jardí. Després d'alguns anys, amb motiu de la "seguretat dels estudiants" s'aixequen els murs que tanquen la ciutat universitària; avui encara es discuteix la funció dels murs i la relació de la ciutat amb el Campus. Barcelona ha donat un gran pas cap a la integració urbana amb Montjuïc però encara hi ha molt que fer. A São Paulo encara s'espera que s'enderroquin els murs del Campus de la USP i que es pugui fer-lo servir com a un parc, apropiat pel poble com va passar amb el Parque do Ibirapuera.

Barcelona dels romans x São Paulo dels Jesuïtes

Es increïble com a cada ciutat la història parla per si mateixa. Cada racó, cada cantonada o carrer...cada construcció parla una mica d'aquest gran i complexe cos que es la ciutat. El que més crida l'atenció a Barcelona es la capacitat que ha tingut de mantenir la memòria de totes les coses que el hi van passar (amb millor o pitjor estat de consevació) i que encara es pot veure clarament les diferents capes que té la ciutat vella. Jo sóc de São Paulo, una ciutat gegant brasilera, que va néixer a 1554 (més de 1500 anys després de la Barceona romana); la ciutat començà com a una missió jesuïta, amb el "Pátio do Colégio" ( la seva séu) com a primera construcció de la ciutat, seguit pel Monestir de São Bento i el "Largo de São Francisco" (Plaça de l'Esglèsia de S. Francisco). Aquests tres edificis van formar un triangle que es va convertir en el cor de la Ciutat que es manté com una vila petita sense gaire importància polïtica o económica, fins el s. XIX quan s'enriqueix molt amb el comerç del café. Es interessantíssim veure la diferença de les origens de la ciutat: una va néixer com a ciutat romana, amb els eixos cardo maximus i decumanus maximus, gaire bé amb forma de creu; l'altre va aparéixer com a triangle entre tres rius i tenia l'objectiu de "cristianitzar" els indis guaranis que hi vivien. El creixment de les ciutats també es diferent, considerant-se la diferència de les situacions geopolïtiques de cada ciutat. Mentres barcelona va créixer en capes, amb les muralles i portes sempre presents i amb densitats altes, São Paulo creix amb diferents nuclis conectats per camins o senders (el barri de Campos Elíseos, per exemple). Això va influir inclus en com es tracta l'espai públic (com van dir el dimarts passat), considerant-se que a la Barcelona medieval no es pensava en places i a São Paulo les places (Largos) han sigut l'embrió de la ciutat. Crec que São Paulo encara ha d'aprendre molt amb Barcelona amb l'atenció al centre històric (tot i que totes dues encara han de millorar molt), i donar vida per aquesta part tan rica de la ciutat, sense gentrificar-lo....