El 22@, un nou barri?

El 22@ era una zona industrial molt important de la ciutat de Barcelona que poc a poc va anar quedant obsoleta. Per la seva situació, es va convertir en un punt d’oportunitat per fer créixer la ciutat i allotjar una nova seu econòmica.

Per realitzar aquest projecte es va decidir seguir la trama Cerdà i fer d’un indret desordenat i fragmentat un lloc estructurat. El problema de voler fer una còpia o extensió de l’eixample arriba quan es decideix adaptar una tipologia d’edifici tan diferent. Les illes del pla Cerdà funcionen perquè hi ha una relació entre elles i amb elles mateixes, són peces que funcionen en conjunt però que, cadascuna d’elles té quelcom particular.

En canvi, el que ara trobem al 22@ són peces deslligades, fixades sobre una malla i que no tenen en compte el seu entorn pròxim. Per tan, crec que com a barri “financer” pot funcionar perfectament, però tinc els meus dubtes que es pugui convertir en un barri residencial ben consolidat.

Sants, una forta identitat

Sants, igual que molts barris de Barcelona que en el seu origen eren pobles que més tard es van annexionar a la ciutat, té un gran caràcter i la gent s’hi sent molt arrelada. Jo crec que aquests tipus de sentiments pel lloc on es viu són molt importants perquè són els que mantenen viva la cultura i les tradicions.

Tots sabem que la ciutat de Barcelona sempre ha estat oberta al món i s’ha convertit en una de les ciutats més cosmopolites, però el que realment dóna força a la ciutat és la identitat tan marcada d’aquests barris, que aconsegueix transmetre de generació en generació la forma de vida, la història i els costums.

La Mina

Des de sempre el polígon de vivendes situat al sud-oest del Besòs ha estat conegut com el barri de la Mina. Com ens van explicar, aquest barri va sorgir de la necessitat de crear vivendes ràpides per reallotjar grups de gent que vivien amb molts dèficits.

El problema de fer això va ser que, amb les preses, no es va pensar en equipar-lo i dotar-lo de serveis, i tota la gent reallotjada provenia d’un mateix estatus social, cosa que va portar al barri a l’exclusió social i a convertir-se en un indret desvinculat de la ciutat poc recomanable de visitar.

Amb el temps i les grans inversions dels plans de millora s’ha anat perdent aquesta imatge de barri marginal i crec que s’ha aconseguit lligar a la ciutat.

Fòrum: èxit o fracàs?

Vaig trobar molt interessant la visita a la planta incineradora i l’Ecopark, ja que, el que més em va sorprendre va ser el que ens va explicar Carles Teixidó sobre les infraestructures del Fòrum.

Jo no era conscient del projecte urbanístic que va suposar el Fòrum, i com jo, la majoria de barcelonins que veuen en aquest recinte un dels fracassos més grans que ha tingut Barcelona. Crec que la majoria que som d’aquí identifiquem el que es va produir al Fòrum com un intent en va de repetir l’èxit dels Jocs Olímpics. Ara ho penso detingudament i crec que el que el va allunyar d’aquest èxit va ser, possiblement, l’ús dels edificis: a Montjuïc es van construir equipaments culturals i esportius que atrauen l’interès de tothom, mentre que en el segon cas, s’han construir artefactes igualment de necessaris per a la ciutat però que ningú els vol tenir a prop.

El Carmel, un barri d'autoconstrucció

Està clar que a Barcelona hi va haver un període on es van crear habitatges massius de mala qualitat degut a la gran migració que es va produir sobretot als anys 50 i 60.

En aquells anys la ciutat no estava preparada per acollir a tanta gent que necessitaven un habitatge ràpid i barat, de manera que es va optar pels polígons de vivendes i les vivendes d'autoconstrucció en espais que ningú volia (allunyats del centre, amb males o nul·les connexions, amb una topografia important, sense urbanitzar, sense planejament, ...).

El barri del Carmel està situat dins el districte d'Horta-Guinardó, a la muntanya del Carmel. Igual que Torre Baró, el Carmel és un barri que es va omplir principalment amb barraques i cases d'autoconstrucció degut a l'arribada massiva d'immigrants del sud d'Espanya.

Fins fa pocs anys, aquest barri no estava dotat d'equipaments, places, parcs, llocs de lleure, transport públic, espais lliures, ... A més, no estava ben connectat a la ciutat i els carrers havien sorgit aleatòriament, sense pensar en l'espai peatonal ni els aparcaments.

El parc del Guinardó: parc urbà + parc forestal

Collserola representa l’espai verd més important de l’àrea metropolitana de Barcelona. Dins la ciutat trobem àmbits més petits com parcs i places. Una de les zones verdes més grans de la ciutat comtal és el parc del Guinardó.

Igual que Collserola, aquest parc es divideix en dues zones ben diferenciades: una de més urbana, que correspon a la plaça del nen de la rutlla i zones d’oci on l'aigua és present en les diferents terrasses; i l’altra de més espesa i frondosa, on es fa present la vegetació forestal. D’aquesta manera s’aconsegueix una bona relació amb la ciutat però, a la vegada, es conserva l’encant natural del parc.

La relació entre els barcelonins i els seus parcs

Fa uns 20 anys, Montjuic ja era la muntanya de Barcelona que acollia bona part dels equipaments culturals, esportius i naturals de la ciutat. Degut a les olimpíades es va convertir en un punt d’interès turístic amb una bona connexió des de la ciutat. Però aleshores, la muntanya contava amb el parc d’atraccions que atreia els barcelonins cosa que, actualment, no és així.

En canvi, el Park Güell, que també es troba amb una topografia semblant, fa uns anys era un lloc visitat pels turistes, però els ciutadans de Barcelona no el tenien gaire en compte: tenia una mala connexió, dificultat als accessos, sense indicacions ni transports públics pròxims. El canvi es va produir quan van connectar l’entrada principal del parc amb la Travessera de Dalt mitjançant el carrer de Larrard: es van eliminar places d’aparcament , es van eixamplar les voreres, van començar a aparèixer comerços al llarg de carrer i es va fer un canvi de sentit de la majoria dels carrers del voltant per millorar la connexió rodada.

També es van millorar les connexions per la part alta del parc, de manera que es va aconseguir que aquest fos una gran atracció pels veïns dels barris pròxims.

L'obertura del carrer Ferran

Fins a finals de l’Edat Mitja, el carrer era una via que s’havia anat consolidant a conseqüència del pas de la gent o dels carruatges, i poc a poc s’anava edificant a les seves vores, per acabar constituint una via urbana. Amb l’obertura del carrer Ferran es va concebre altra manera d’entendre la ciutat i els seus carrers, a part de suposar una gran solució als problemes de sanejament i ventilació que patia la ciutat de Barcelona degut a la trama densa i congestionada.

El carrer Ferran va ser una obertura perfectament rectilínia que va fer possible la comunicació d’una banda a l’altra del dens teixit de la ciutat gòtica, es va aconseguir una visual de llarga distància, impossible fins llavors; i una nova arquitectura de façanes regulars. Amb aquest gest no només es va fer una obertura dins d’un casc antic, sinó que es va crear una nova manera de fer ciutat: el carrer es va convertir en un element de projecte amb una forma determinada, amb una idea concreta, amb unes proporcions ben pensades, en resum, amb un nou element arquitectònic. Aquesta concepció es va convertir en la base de tot el desenvolupament de la ciutat des d'aleshores fins, m’atreveixo a dir, a l’actualitat.

Aquesta intervenció no és comparable a cap de les produïdes al barri del Guinardó degut a que fins a finals del segle XIX, aquest municipi va estar ocupat per camps de conreu, pedreres, pasturatges i masos. La gran intervenció que es va produir va ser la creació de la Ronda del Mig, que consistia en enllaçar entre si els diferents pobles que s’havien unit a la ciutat.