El Downtown barceloní

Al barri del Poblenou, tocant la nostra estimada Diagonal, passat el

llindar de la "plaça" de les Glòries, està neixent un nou districte

encara desconegut per molts dels barcelonins. Desconec si els urbanis-

tes de la nostra ciutat són conscients del desconeixement que hi ha

d'aquest pla, per una bona part de la població. El mateix dia de la

visita, vaig anar a sopar amb tres amics, dels quals cap havia sentit

abans que a Barcelona hi hagués una zona amb gratacels, i no m'acabà-

ven de creure.

És que realment aquesta creació del "Downtown barceloní" és un projec-

te força ambiciós: vol acollir grans empreses en edificis emblemàtics

i reflexionats (com el Mediapro del Ferrater), a diferència del què vem veure a la Plaça Europa, just

a l'altra banda de la ciutat. Al mateix temps també procura mantenir

la majoria dels edificis preexistents, fent l'esforç de reformar-los

i adaptar-los a noves activitats (com el reconegut Can Framis de Jordi

Badia). D'altra banda, tampoc no ha caigut en l'error de deixar de banda

les vivendes, sent plenament conscients que és l'ús que cohesiona un

teixit i que més activitat genera a totes hores.

Esperem que sigui un projecte pròsper i segueixi en aquesta línia.

PLAÇA EUROPA

La ciutat de Barcelona ha de trobar noves formes de creixement. Fa una setmana vem visitar la Plaça Europa, un projecte arriscat i en el qual s'hi van posar moltes esperances, que han acabat per decebre a molts. L'ampliació de l'aeroport, i l'arribada del tren d'alta velocitat a Barcelona, van anar lligats amb l'anunciació de la construcció d'una nova línia de metro, la L9 que comunicaria millor la capital amb l'aeroport i la resta del món. Això va accionar un procés sense aturador de promoure la Gran Via per aprofitar les noves circumstàncies. La prova és que s'han arribat abans els edificis d'oficines i vivendes, que la línia de metro per la qual sobretot es feien.

L'esforç més s'ha concentrat en un punt, tot un skyline projectat per Arquistars com: Jean Nouvel, MVRDV i Toyo Ito entre altres. Al costat d'aquests “experiments” trobem un edifici d'oficines de RCR i unes vivendes de protecció oficial. No negarem que no siguin projectes, si més no, "arriscats", tant en el seu conjunt com a escala particular de cada edifici. Aquests gran arquitectes sembla que s'hagin esforçat per dur a terme propostes realment sorprenents, i esfereidores. Tinc especialment en ment les palmeres del Nouvel i les macles colorejades de colors pocs discrets de MVRDV.

Al Sud-Oest del Besòs vem trobar un polígon residencial construit per acollir la gran demanda de vivendes dels anys 50. És però, molt diferent al què vem veure a Ciutat Meridiana. Els dos es troben a la perifèria de Barcelona, però la habitabilitat al Besòs és major que a Ciutat Meridiana. És degut a la topografia, les traces dels carrers, els equipaments i la combinació de tipologies (al Besòs, de cases unifamiliars, que disminueixen la densitat, i grans blocs de 15 plantes). En un inici, sembla que els polígons residencials hagin de proporcionar un únic estil de vida, però estem veient que no és així ni de bon tros, que l'urbanisme va molt més enllà.

Contradiccions

El projecte del Fòrum és un dels més ambiciosos i recents de Barcelona; tant per englobar una gran superfície com per afectar a molts àmbits diferents: des de l'urbà, fins a l'empresari, l'industrial, l'ecològic, el tecnològic, etc.

Molts coincideixen en afirmar que el Fòrum és potser un grapat de bones intencions que no es van arribar a dur a la pràctica amb gaire efectivitat. En el que tots estaran d'acord és que en tot cas, no s'ha sabut vendre a la població; de forma que encara avui molts ciutadans de Barcelona no tinguin ni idea del què significa o què hi ha.

En realitat, molts d'ells tampoc saben quina rellevància històrica té el lloc. Durant la guerra civil, el Camp de la Bota (el que avui entenem per Fòrum) era un camp d'afusellament i per tant va esdevenir en una important fosa comuna. El mateix lloc sobre el qual s'ha asfaltat i on avui en dia els joves van a ballar a ritme de música electrònica, on no hi ha cap testimoni del què havia estat aquest lloc, no fa tant temps enrere.

Això és espectacle!

El Poble Sec és la porta de Barcelona, va experimentar les primeres especulacions immobiliàries i sempre ha acollit amb els braços oberts a totes les persones d'arreu del món que hi ha arribat. És també el Poble Sec de l'espectacle que ha vist créixer a Serrat i a totes les actrius del teatre de revista de "El Molino". El Paral·lel va esdevenir un referent de la vida nocturna oferint distraccions per a tots els gustos i atreviments.

Encara avui podem trobar alguns d'aquests teatres que van tenir una época daurada després de la qual es neguen a ser oblidats, com el Teatre Condal o el Teatre Victòria.

El racó a la frontera

El barri de Torre Baró sembla un barri poc agradable per viure-hi. Començant per la seva arquitectura de polígon, en enormes construccions de torres i blocs d'edificis que s'han imposat al terreny enlloc d'adaptar-s'hi. Sense preocupar-se en la seva relació amb l'entorn, mostrant mitgeres descomunals a espais públics.

D'altra banda, vem trobar mancances per a alguns veins, en termes d'accessibilitat, per culpa del gran pendent del terreny i la mala adaptació al lloc, ja mencionada. És cert que s'ha invertit en un cremallera i en unes escales mecàniques per a facilitar la circulació dins del barri. Però l'angosta topografia junt amb la baixa activitat en planta baixa, provoquen que per alguns encara resulti una Odisea anar a comprar el pa cada matí.

Tansols a vint minuts de l'estació de Sants, Ciutat Meridiana, al límit de la ciutat de Barcelona, és un vast "racó" poc conegut i transitat per la resta de barcelonins. Probablement, fins i tot poc transitat també pels seus propis habitants; amb extensos espais lliures, però poc definits com per atraure als vianants. Des del meu punt de vista, probablement aquesta sigui una de les necessitats arquitectóniques més grans d'aquest barri: promoure l'activitat al carrer urbanitzant-lo millor i fomentant els usos en planta baixa.

El pulmó de Barcelona

A les olimpiades celebrades l'any 1992, l'aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, proclamava que Barcelona vivia d'esquenes al mar; i es va començar un procés d'obertura cap al Mediterrani. Tot i que va ser també en aquest moment que es va construir la Torre de Collserola (1988-1992), crec que Barcelona encara ara segueix vivint d'esquenes a la serralada que ens protegeix.

Pels barcelonins és una referència, ens agrada veure el Tibidabo des de diferents punts de la ciutat; però en canvi molts pocs anem el cap de setmana a còrrer per la carretera de les aigües. Ens queixem que no tenim parcs urbans prou grans (com el Central Park de Nova York o el Hyde Park de Londres), sense adonar-nos que estem abraçats per la natura.

Potser és que tal i com va advertir Jaume Mascaró, no interessa gaire que els urbanites envaïm indiscriminadament el seu territori; i fent servir l'estratègia del "tarro del mel", condueixen als visitants cap als espais pensats.

Un lloc incòmode

Als peus de la muntanya de Montjuïc trobem una de les obres més importants del segle XX: el pavelló que va projectar Mies Van der Rohe per a l'Exposició Universal de 1929. Les comparacions són odioses i més en aquest cas, l'edifici/escultura/referent de l'arquitectura moderna amb el discutit "Less is more" de Mies; xoca amb l'estil modernista de les construccions que l'envolten, aixecats a la mateixa época.

La pròpia muntanya és un terreny incòmode per a la ciutat de Barcelona durant molt de temps. Només cal veure la forma brusca com arriba l'eixample a ras de la seva carena. Al principi la ciutat va nèixer gràcies a Montjuïc i va proveir-se de les seves roques per construir-se. Però amb el pas del temps va esdevenir un fort, que va anar canviant de mans i adquirint diferents símbols polítics. Al mateix temps també hem d'advertir que és precisament per això que, al no haver-s'hi edificat de forma massiva, actualment podem gaudir-hi de la seva natura i vistes privilegiades.

Ciutat Vella - Les Corts

Al barri de les Corts també tenim el nostre espai a part, aïllat completament del tràfec i el trànsit de la ciutat de Barcelona, parlo de la zona peatonal que envolta la plaça Concòrdia. Tansols a dues passes de l'avinguda Diagonal trobem aquest oasi poblat de terraces molt sol·licitades els dies més assoleiats de l'any.

Els carrers de Les Corts no són tan tortuosos ni els seus edificis tan emblemàtics; però tot i així no deixa de ser un barri amb història; va ser un municipi independent de la capital fins a finals del s.XIX. Diuen que el que atrapa al visitant de Ciutat Vella és la capacitat de sorpresa; no saps què o qui trobaràs rere cada cantonada; i molt menys si sabràs tornar-hi. De fet, això és el que volem els barcelonins que fem aquesta assignatura; redescobrir la nostra ciutat.