Davant d’un pla com el 22@ les expectatives i il·lusions dels arquitectes (i estudiants d’arquitectura) eren molt grans. Pot ser, semblant a la obertura al mar de 1992 (potser no tant) però com alguns érem massa joves en aquells temps, el 22@ ha estat l'oportunitat de veure com Barcelona canvia a través d’un pla carregat d’interès que buscava remodelar una zona molt desgastada però sense perdre el seu sabor de fons. Una intervenció que el que volia era fer grans canvis amb petits retocs. Que apostava per objectius molt clars i concrets per no fracassar però que alhora tenia una sensibilitat especial allunyada del tabula rassa. Un pla que engrescava. Pels arquitectes allò era una festa major, i als que van convidar així ho van entendre. Els edificis eren alts i amb gran assortiment de colors, eren com a focs artificials! Com les banderoles que es pengen en els concerts dels pobles, durant les festes majors d’estiu. Pocs d’ells (un parell o tres) és mantenien al marge de l’espectacle fent arquitectura. La majoria feien concursos i els edificis cada cop volien participar més dels excessos. Si el 22@ era verd, ells es pintaven de verd. Si el 22@ tenia una gran vessant d’infraestructura, quelcom enginyeril, els edificis s’inventaven virgeries estructurals. La disbauxa és un requeriment indispensable en les festes majors.
Però la festa major com tot lo bo, acaba passant. Després de la última traca s’acaben els focs artificials. L’orquestra ja no sona i els manel acomiaden l’últim concert de la gira estiuenca amb forts aplaudiments. Quan un torna a casa, encara en calent, es comença a donar compte que a la futurible gent deldel barri només els queda una plaçeta absorbida per la universitat Pompeu Fabra i un petit espai verd al voltant de Can Framis com a espais d’interès a més de moltes banderoletes que es van descolorint amb el pas del temps.
