Entrar en una illa de l’eixample t’ofereix una visió totalment diferent de la Barcelona de l’eixample que un entén quan passeja pels carrers. Però mentre quan un passeja pels carrers aquets semblen uns carrers mesurats i projectats l’espai interior de les illes sembla abandonat a la seva sort. Degut a que les especulacions del sòl varen fer inviable el projecte Cerdà en la seva concepció d’interiors d’illa aquestes s’acabaren convertint en magatzems en planta baixa. Avui en dia trobem que cada una s’ha anat desenvolupat segons la seva lògica generant una gran varietat d’interiors d’illa. Si certs projectes en un principi van intentar recuperar la idea de Cerdà per oferir més espai públic a la ciutat del que el carrer pot oferir, la postura que s’ha acabat imposant en el tractament dels interiors d’illa com espai públic ha estat el de petita plaça a la que s’accedeix mitjançant un passatge. Aquets espais independentment de projecte d’edificació que els acompanya (en alguns casos molt afortunat, en altres no) són espais als que els falta alguna cosa. Quelcom com una sensació que t’indica que el carrer és el davant i aquell espai el darrera. El cas de la Gustavo Gili és un dels més afortunats en aquest sentit perquè, tot hi que l’espai lliure com a espai públic seria insuficient, té la capacitat que un espai (exterior illa )no sigui pejoratiu envers un altre (interior illa)
