Un tema fonamental que acaba marcant la vida i l’ús d’un parc independentment del seu interès paisatgístic, fauna, … es la facilitat de donar entrada als usuaris a l’espai que ell genera. El recorregut d’aproximació, en definitiva, com s’hi accedeix. En la nostra visita a Collserola la nostra ruta d’aproximació va ser mitjançant un tren. Aquest s’agafava a la ciutat i desembocava en un parada al parc natural. Aquesta manera de relacionar-se amb la natura pot ser atractiva si l’entenem com el recorregut d’una excursió en un sentit recorrent de l’escapada dels fums i sorolls de la ciutat en busca de la tranquilitat del parc però que contradiu la imatge d’entendre ciutat i parc com un únic element. Per això volia parlar-los d’un cas bastant diferent a la meva ciutat. Es tracta del parc de la Mitjana i com tots els parcs naturals té vegetació, fauna, i si produeixen activitats a l’aire lliure. L’interès principal que té aquest parc i m’agradaria constatar és com, gràcies a la configuració de la zona, un pot estar caminant pels carrers més cèntrics de la ciutat, trobar-se amb el riu, i començar a recórrer-lo longitudinalment en un ambient de naturalesa controlada, veient com aquesta naturalesa cada cop es torna més “salvatge” i s’acaba convertint en parc en una transició suau entre el que podríem anomenar pròpiament ciutat del que podríem anomenar parc. Relació que ajuda a entendre Parc i ciutat com un únic element.
