Sembla que les polítiques públiques d'habitatge dels anys 70 eren molt semblants a tot el món quan es compara Ciutat Meridiana/BCN i Cidade Tiradentes/SP (fins i tot els noms!).
A finals dels anys 60, São Paulo tenia una gran quantitat d'imigrants d'altres parts del païs arribant i cap política d'habitatge realment eficient per suprimir la falta d'habitatges a la ciutat. Als anys 1970, amb el recolze del PNH (Plan Nacional d'habitatge), l'ajuntament va construir tot un barri, anomenat Cidade Tiradentes, amb milers i milers d'unitats residencials (com es veu a la foto al costat), en poquíssims anys. Aquest barri no va tenir cap mena de serveis públics o infra-estructura urbana; l'hi faltaven estudis seriosos de necessitats dels usuaris i no hi havia cap previsió d'usos diferents de vivendes. Pensaven que fer ciutat era fer vivendes i prou. No van fer gaires inversions al transport públic de la regió; tot i que la seva població va augmentar molt, el metro, que no hi arribava, va seguir sent construït al mateix ritme i la prioritat va ser donada a l'altre línea (Linea 2, nord-sud) que passa per una part més rica de la ciutat. El que va passar es que aquest es va tornar un barri sense conexió amb la ciutat, on els seus veïns tarden 3 o 4 hores per arrivar al centre (si....no es broma!!) i que tenia gran part de la seva població com a treballador de empreses al centre. El metro, L1 - vermell, només va arribar a la Zona Est el 1988, quan l'estació Corinthians-Itaquera es va acabar, però tot i així, es massa lluny d'aquesta població olvidada.
A Barcelona, l'ajuntament va fer millores i inversions a Ciutat Meridiana que van arreglar moltes coses i començar un procés de conexió del barri amb la ciutat. La possibilitat d'accés ràpid al centre és un condicionant molt fort per la qualitat de vida que té la població d'un barri. La diversitat i possibilitat d'accés a diferents serveis (públics o no) també contribueix per millorar la vida d'una determinada població. Les inversions fetes fins ara per l'Ajuntament de Barcelona han millorat molt el barri, però encara es veuen els errors de la falta de criteri en el projecte urbà: les escales mecàniques, els grans murs, alguns espais sense ús definit...
São Paulo encara no s'ha despertat per aquest problema. Sembla que l'atenció del poder públic es queda solament al centre o en àrees d'interés financer. El comerç que va aparèixer es una
resposta de la própia població veïna a les seves demandes com a petits mercats i farmàcies, per exemple.
La creació de subcentralitats es una solució molt interessant per aquest tema; una solució que dinamitza la ciutat, trenca el funcionament radial que té i reparteix els fluxes (de persones, diners, inversions..) amb més eqüilibri per la ciutat. És una solució que São Paulo já está intentant aplicar, però encara ho fa a regions amb més éxit financer ( Programa Nova Luz, Operação Urbana Água Espraiada, Op. Urb. Água Branca, etc.) i s'oblida de la regió que més necessita d'inversions.
Sembla que les polítiques públiques d'habitatge dels anys 70 eren molt semblants a tot el món quan es compara Ciutat Meridiana/BCN i Cidade Tiradentes/SP (fins i tot els noms!).
A finals dels anys 60, São Paulo tenia una gran quantitat d'imigrants d'altres parts del païs arribant i cap política d'habitatge realment eficient per suprimir la falta d'habitatges a la ciutat. Als anys 1970, amb el recolze del PNH (Plan Nacional d'habitatge), l'ajuntament va construir tot un barri, anomenat Cidade Tiradentes, amb milers i milers d'unitats residencials (com es veu a la foto al costat), en poquíssims anys. Aquest barri no va tenir cap mena de serveis públics o infra-estructura urbana; l'hi faltaven estudis seriosos de necessitats dels usuaris i no hi havia cap previsió d'usos diferents de vivendes. Pensaven que fer ciutat era fer vivendes i prou. No van fer gaires inversions al transport públic de la regió; tot i que la seva població va augmentar molt, el metro, que no hi arribava, va seguir sent construït al mateix ritme i la prioritat va ser donada a l'altre línea (Linea 2, nord-sud) que passa per una part més rica de la ciutat. El que va passar es que aquest es va tornar un barri sense conexió amb la ciutat, on els seus veïns tarden 3 o 4 hores per arrivar al centre (si....no es broma!!) i que tenia gran part de la seva població com a treballador de empreses al centre. El metro, L1 - vermell, només va arribar a la Zona Est el 1988, quan l'estació Corinthians-Itaquera es va acabar, però tot i així, es massa lluny d'aquesta població olvidada.
A Barcelona, l'ajuntament va fer millores i inversions a Ciutat Meridiana que van arreglar moltes coses i començar un procés de conexió del barri amb la ciutat. La possibilitat d'accés ràpid al centre és un condicionant molt fort per la qualitat de vida que té la població d'un barri. La diversitat i possibilitat d'accés a diferents serveis (públics o no) també contribueix per millorar la vida d'una determinada població. Les inversions fetes fins ara per l'Ajuntament de Barcelona han millorat molt el barri, però encara es veuen els errors de la falta de criteri en el projecte urbà: les escales mecàniques, els grans murs, alguns espais sense ús definit...
São Paulo encara no s'ha despertat per aquest problema. Sembla que l'atenció del poder públic es queda solament al centre o en àrees d'interés financer. El comerç que va aparèixer es una 
resposta de la própia població veïna a les seves demandes com a petits mercats i farmàcies, per exemple.
La creació de subcentralitats es una solució molt interessant per aquest tema; una solució que dinamitza la ciutat, trenca el funcionament radial que té i reparteix els fluxes (de persones, diners, inversions..) amb més eqüilibri per la ciutat. És una solució que São Paulo já está intentant aplicar, però encara ho fa a regions amb més éxit financer ( Programa Nova Luz, Operação Urbana Água Espraiada, Op. Urb. Água Branca, etc.) i s'oblida de la regió que més necessita d'inversions.
