Fins a finals de l’Edat Mitja, el carrer era una via que s’havia anat consolidant a conseqüència del pas de la gent o dels carruatges, i poc a poc s’anava edificant a les seves vores, per acabar constituint una via urbana. Amb l’obertura del carrer Ferran es va concebre altra manera d’entendre la ciutat i els seus carrers, a part de suposar una gran solució als problemes de sanejament i ventilació que patia la ciutat de Barcelona degut a la trama densa i congestionada.
El carrer Ferran va ser una obertura perfectament rectilínia que va fer possible la comunicació d’una banda a l’altra del dens teixit de la ciutat gòtica, es va aconseguir una visual de llarga distància, impossible fins llavors; i una nova arquitectura de façanes regulars. Amb aquest gest no només es va fer una obertura dins d’un casc antic, sinó que es va crear una nova manera de fer ciutat: el carrer es va convertir en un element de projecte amb una forma determinada, amb una idea concreta, amb unes proporcions ben pensades, en resum, amb un nou element arquitectònic. Aquesta concepció es va convertir en la base de tot el desenvolupament de la ciutat des d'aleshores fins, m’atreveixo a dir, a l’actualitat.
Aquesta intervenció no és comparable a cap de les produïdes al barri del Guinardó degut a que fins a finals del segle XIX, aquest municipi va estar ocupat per camps de conreu, pedreres, pasturatges i masos. La gran intervenció que es va produir va ser la creació de la Ronda del Mig, que consistia en enllaçar entre si els diferents pobles que s’havien unit a la ciutat.
