Sants per a molts que som de fóra és el primer contacte amb la ciutat de Barcelona després d’una estada a casa. La veu de senyora que emet el tren un cop s’arriba a l’estació i la foscor de les finestres del vagó no porten a imaginar el barri que trobem a una cota diferent de la que trepitges quan surts a la Plaça de Sants. Aquests dos Sants conviuen amb certa independència però alhora submergeixen al barri en una atmosfera estranya, una barreja de petit poble en calma i alhora de gran trànsit, de gran via d’accés i comerç. Sobretot el que trobo més curiós del barri és aquesta dualitat d’escala entre el barri de gra petit i aquest barri vertebrador de l’accés a Barcelona i amb la independència que ambdós conviuen. Tan curiós com que la única imatge que he pogut trobar dels castellers de Sants a la plaça dels Països Catalans, sigui un fotomuntatge.
