A les olimpiades celebrades l'any 1992, l'aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, proclamava que Barcelona vivia d'esquenes al mar; i es va començar un procés d'obertura cap al Mediterrani. Tot i que va ser també en aquest moment que es va construir la Torre de Collserola (1988-1992), crec que Barcelona encara ara segueix vivint d'esquenes a la serralada que ens protegeix.
Pels barcelonins és una referència, ens agrada veure el Tibidabo des de diferents punts de la ciutat; però en canvi molts pocs anem el cap de setmana a còrrer per la carretera de les aigües. Ens queixem que no tenim parcs urbans prou grans (com el Central Park de Nova York o el Hyde Park de Londres), sense adonar-nos que estem abraçats per la natura.
Potser és que tal i com va advertir Jaume Mascaró, no interessa gaire que els urbanites envaïm indiscriminadament el seu territori; i fent servir l'estratègia del "tarro del mel", condueixen als visitants cap als espais pensats.
