Si parlem de Montjuic com la muntanya que origina la ciutat de Barcelona, quan parlem de Lleida és inevitable la comparació amb el turó de la Seu Vella. La creació d’ambdues ciutats va molt lligada a l’aprofitament del relleu per a crear un assentament segur per als seus habitants. Aquesta disposició privilegiada per a la defensa és la que ha fet que en els dos casos la muntanya i el turó la muntanya respectivament acabessin essent uns llocs tot hi visualment molt destacats dins la ciutat, uns punts inaccessibles que s’acabaven envoltant dels usos que la ciutat refusava, els qual alhora provocaren que a mesura que aquesta visió més defensiva del lloc anava desapareixen no augmentava l’accessibilitat a aquest. Si en el cas de Barcelona les maneres de retornar Montjuic a la ciutat foren primer la gran Fira Internacional del 29 i els Jocs Olímpics del 92 a Lleida per incentivar els usos dels dos turons de la ciutat, el de la Seu Vella i el de Gardeny, s’ha intentat potenciar en el primer la seva vessant més cultural doncs la pròpia Seu ja és un atractiu prou important com per crear una zona de turisme al voltant seu amb equipaments relacionats. I per l’altra banda en el turó de Gardeny s’hi ha establert un complex d’oci i un parc tecnològic que busca potenciar l’ús de la zona rehabilitant unes antigues edificacions existents.
Mentre Montjuic aposta per l’oferta cultura i esportiva, Lleida que té una gran zona verda al voltant del riu amb oferta esportiva i universitària pretén potenciar l’activitat en els seus turons mitjançant usos terciaris i culturals.
